Elogi de la ociositat

Bertrand Russell
(Escrit en 1932)

Traducció de la versió anglesa amb l'ajuda de la versió castellana.


Com la majoria de la meua generació, em van educar en l'esperit del refrany « La ociositat és la mare de tots els vicis ».[1] Xiquet profundament virtuós, vaig creure tot que em van contar, i vaig adquirir una consciència que m'ha fet treballar intensament fins al moment actual. Però, encara que la meua consciència haja controlat els meus actes, les meues opinions han experimentat una revolució. Crec que es treballa massa en el món, que la creença que el treball és una virtut ha causat enormes danys i que el que cal predicar en els països industrials moderns és una cosa completament diferent del que sempre s'ha predicat. Tothom coneix la història del viatger que va veure a Nàpols dotze captaires tombats al sol (era abans de l'època del Mussolini) i va oferir una lira al més mandrós de tots. Onze d'ells van alçar-se d'un salt per a reclamar-la, així que li la va donar al dotzè. Aquell viatger feia el correcte. Però en els països que no gaudeixen del sol mediterrani, la ociositat és més difícil i per a promoure-la es requeriria una gran propaganda pública. Espere que, després de llegir les pàgines que segueixen, els dirigents de l'Associació Cristiana de Joves emprenguen una campanya per a induir als joves a no fer gens. Si passa açò, no hauré viscut en va.

Abans d'avançar els meus propis arguments en favor de la mandra, he de refutar un que no puc acceptar. Cada vegada que algú que ja disposa de prou per a viure es proposa ocupar-se en alguna classe de treball diari, com l'ensenyament o la mecanografia, se li diu, a ell o a ella, que tal conducta lleva el pa de la boca d'altres persones, i que, per tant, és malvat. Si aquest argument fóra vàlid, bastaria amb que tots ens mantinguérem inactius per a tindre la boca plena de pa. El que oblida la gent que diu tals coses és que un home sol gastar el que guanya, i en gastar genera ocupació. En gastar els seus ingressos, un home posa tant pa en les boques dels altres com els lleva en guanyar. El vertader malvat, des d'aquest punt de vista, és l'home que estalvia. Si es limita a ficar els seus estalvis en un mitjó, com el proverbial camperol francés, és obvi que no genera ocupació. Si inverteix els seus estalvis, la qüestió és menys òbvia, i es plantegen diferents casos.

Una de les coses que amb més freqüència es fan amb els estalvis és prestar-los a algun govern. En vista del fet que la part més gran de la despesa pública de la major part i dels governs civilitzats consisteix en el pagament de deutes de guerres passades o en la preparació de guerres futures, l'home que presta els seus diners a un govern es troba en la mateixa situació que el malvat de Shakespeare que lloga assassins. El resultat estricte dels hàbits d'estalvi de l'home és l'increment de lesi forces armades de l'estat al que presta les seues economies. Resulta evident que seria millor que gastara els diners, tot i que ho gastara en beguda o en joc.

Però — em diran — el cas és prou diferent quan els estalvis s'inverteixen en empreses industrials. Quan tals empreses tenen èxit i produeixen alguna cosa útil, es pot admetre. En els nostres dies, no obstant açò, ningú negarà que la majoria de les empreses fracassen. Açò significa que una gran quantitat de trava o humà, que es puguera haver dedicat a produir alguna cosa susceptible de ser gaudit, es va consumir en la fabricació de màquines que, una vegada construïdes, romanen parades i no beneficien a ningú. Per tant, l'home que inverteix els seus estalvis en un negoci que falleix, perjudica als altres tant com a si mateix. Si gasta els seus diners — diguem — en donar festes als seus amics, aquests es divertiran — o açò esperem — , al temps en què es beneficien tots aquells amb els qui va gastar els seus diners, com el carnisser, el forner i el contrabandista d'alcohol. Però si ho gasta — diguem — en construir rails per a tramvies en un lloc on els tramvies resulten innecessaris,[2] haurà desviat un considerable volum de treball per camins en els quals no donarà plaure a ningú. No obstant açò, quan s'empobrisca pel fracàs de la seua inversió, se li considerarà víctima d'una desgràcia que no va mereixer, mentre que a l'alegre gastador, que va gastar els seus diners filantròpicament, se li menysprearà com a persona eixelebrada i frívola.

Tot açò és preliminar. Vull dir, amb tota serietat, que la fe en les virtuts del treball està fent molt dany en el món modern i que el camí cap a la felicitat i la prosperitat passa per una reducció organitzada d'aquell.

Abans de res, què és el treball? Hi ha dues classes de treball; la primera: modificar la disposició de la matèria en, o prop de, la superfície de la terra, en relació amb una altra matèria donada; la segona: manar a uns altres que ho facen. La primera classe de treball és desagradable i està mal pagada; la segona és agradable i molt ben pagada. La segona classe és susceptible d'estendre's indefinidament: no només existeixen ells que donen ordres, sinó també ells que donen consells sobre quines ordres s'han de donar. En general, dos grups organitzats d'homes donen simultàniament dues classes oposades de consells; açò es diu política. Per a aquesta classe de treball no es requereix el coneixement dels temes sobre els quals s'ha de donar consell, sinó el coneixement de l'art de parlar i escriure persuasivament, és a dir, de l'art de la propaganda.

Per tota Europa, encara que no a Amèrica del Nord, hi ha una tercera classe d'homes, més respectada que qualsevol de les classes de treballadors. Són homes que, gràcies a la propietat de la terra, estan en condicions de fer que uns altres paguen pel privilegi que els consentisca existir i treballar. Aquests terratinents són gent ociós, i per açò caldria esperar que jo els elogiara. Desgraciadament, la seua ociositat només resulta possible gràcies a la laboriositat d'uns altres; en efecte, el seu desig de còmoda ociositat és la font històrica de tot l'evangeli del treball. L'últim que havien desitjat és que uns altres seguiren el seu exemple.

Des del començament de la civilització fins a la revolució industrial, un home podia, en general, produir, treballant durament, poc més de l'imprescindible per a la seua pròpia subsistència i la de la seua família, tot i que la seua dona treballara almenys tan durament com ell, i els seus fills agregaren el seu treball tan aviat com tenien l'edat necessària per a açò. El petit excedent sobre l'estrictament necessari no es deixava en mans dels quals ho produïen, sinó que li l'apropiaven els guerrers i els sacerdots. En temps de fam no hi havia excedent; els guerrers i els sacerdots, no obstant açò, seguien reservant-se tant com en uns altres temps, amb el resultat que molts dels treballadors morien de fam.

Aquest sistema va perdurar a Rússia fins a 1917[*] i encara perdura a Orient; a Anglaterra, malgrat la revolució industrial, es va mantindre en plenitud durant les guerres napoleòniques i fins a fa cent anys, quan la noua classe dels industrials va guanyar poder. A Amèrica del Nord, el sistema va acabar amb la revolució, excepte en el Sud, on va sobreviure fins a la guerra civil. Un sistema que va durar tant i que va acabar tan recentment ha deixat, com és natural, una petjada profunda en els pensaments i les opinions dels homes. Bona part del que donem per descomptat sobre la conveniència del treball procedeix d'aquest sistema, i, en ser preindustrial, no està adaptat al món modern. La tècnica moderna ha fet possible que l'oci, dins de certs límits, no siga la prerrogativa de classes privilegiades poc nombroses, sinó un dret equitativament repartit en tota la comunitat. La moralitat del treball és la moralitat dels esclaus, i el món modern no necessita l'esclavitud.

És evident que, en les comunitats primitives, els camperols, d'haver pogut decidir, no hagueren lliurat l'escàs excedent amb què subsistien els guerrers i els sacerdots, sinó que hagueren produït menys o consumit més. Al principi, era la força el que els obligava a produir i lliurar l'excedent. Gradualment, no obstant açò, va resultar possible induir a molts d'ells a acceptar una ètica segons la qual era el seu deure treballar intensament, encara que una part del seu treball fóra a sostindre a uns altres, que romanien ociosos. Per aquest mitjà, la compulsió requerida es va reduir i les despeses de govern van disminuir. En els nostres dies, el noranta-nou per cent dels assalariats britànics, se sentirien realment impressionats si se'ls diguera que el rei no ha de tindre ingressos majors que els de un treballador. La concepció del deure, en termes històrics, ha sigut un mitjà, ideat pels posseïdors del poder, per a induir als altres a viure per a l'interès dels seus amos més que per al seu propi interès. Per cert, els poseïdors del poder han fet el mateix fins i tot davant ells mateixos, i les hi arreglen per creure que els seus interessos són idèntics als grans interessos de la humanitat. A voltes açò és cert; els atenesos propietaris d'esclaus, per exemple, empraven part del seu temps lliure a fer una contribució permanent a la civilització, que haguera sigut impossible sota un sistema econòmic just. El temps lliure és essencial per a la civilització, i, en èpoques passades, només el treball dels més feia possible el temps lliure dels menys. Però el treball era valuós, no perquè el treball en si era bo, sinó perquè l'oci és bo. I amb tècnica moderna seria possible distribuir justament l'oci, sense menyscapte per a la civilització.

La tècnica moderna ha fet possible reduir enormement la quantitat de treball requerida per a assegurar l'imprescindible per a la vida de tots. Açò es va fer evident durant la guerra.[3] En aquell temps, tots els homes de les forces armades, tots els homes i totes les dones ocupats en la fabricació de municions, tots els homes i totes les dones ocupats en espiar, en fer propaganda bèl·lica o en les oficines del govern relacionades amb la guerra, van ser apartats de les ocupacions productives. Malgrat açò, el nivell general de benestar físic entre els assalariats no especialitzats de les nacions aliades va ser més alt que abans i que després. La significació d'aquest fet va ser encoberta per les finances: els préstecs feien aparèixer les coses com si el futur estiguera alimentant al present. Però açò, per cert, haguera sigut impossible; un home no pot menjar-se una barra de pa que encara no existeix. La guerra va demostrar de manera concloent que l'organització científica de la producció permet mantenir les poblacions modernes en un considerable benestar amb només una petita part de la capacitat de treball del món sencer. Si l'organització científica, que s'havia concebut per a alliberar homes que lluitaren i fabricaren municions, s'haguera mantingut en finalitzar la guerra, i s'hagueren reduït a quatre les hores de treball, tot haguera anat bé. En lloc d'açò, va ser restaurat l'antic caos: aquells el treball dels quals es necessitava es van veure obligats a treballar llargues hores, i a la resta se li va deixar morir de fam per falta d'ocupació. Per què? Perquè el treball és un deure, i un home no ha de rebre salaris proporcionats al que ha produït, sinó proporcionats a la seua virtut, demostrada per la seua laboriositat.

Aquesta és la moralitat de l'Estat Esclavista, aplicada en circumstàncies completament diferents d'aquelles en les quals va sorgir. No és d'estranyar que el resultat haja sigut desastrós. Prenguem un exemple. Suposem que, en un moment determinat, cert nombre de persones treballa en la manufactura d'agulles. Treballant — diguem — vuit hores al dia, fan tantes agulles com el món necessita. Algú inventa un enginy amb el qual el mateix nombre de persones pot fer dues vegades el nombre d'agulles que feia abans: les agulles són ja tan barats, que difícilment es poguera vendre més a un preu inferior. En un món assenyat, tots els implicats en la fabricació d'agulles passarien a treballar quatre hores en lloc de vuit, i tot la resta continuaria com abans. Però en el món real açò es jutjaria desmoralitzador. Els homes encara treballen vuit hores; hi ha massa agulles; alguns patrons falleixen, i la meitat dels homes anteriorment emprats en la fabricació d'agulles són acomiadats i queden sense treball. Al final, hi ha tant temps lliure com en l'altre pla, però la meitat dels homes estan absolutament ociosos, mentre l'altra meitat segueix treballant massa. D'aquesta manera, queda assegurat que l'inevitable temps lliure produïsca misèria pertot arreu, en lloc de ser una font de felicitat universal. Es pot imaginar alguna cosa més insensada?

La idea que el pobre haja de disposar de temps lliure sempre ha sigut escandalosa per als rics. A Anglaterra, a principis del segle XIX, la jornada normal de treball d'un home era de quinze hores; els xiquets feien la mateixa jornada algunes vegades, pero, en general, treballaven dotze hores al dia. Quan els tafaners van suggerir que potser tal quantitat d'hores fóra excessiva, els van dir que el treball allunya als adults de la beguda i als xiquets del mal. Quan jo era xiquet, poc després que els treballadors urbans hagueren adquirit el vot, van ser establides per llei certes festes públiques, amb gran indignació de les classes altes. Record haver sentit a una anciana duquessa dir: « Per a què volen les festes els pobres? Haurien de treballar ». Avui, les gents són menys franques, però el sentiment persisteix, i és la font de gran part de la nostra confusió econòmica.

Considerem per un moment francament, sense superstició, l'ètica del treball. Tot ésser humà, necessàriament, consumeix en el curs de la seua vida cert volum del producte del treball humà. Acceptant, cosa que podem fer, que el treball és, en conjunt, desagradable, resulta injust que un home consuma més del que produeix. Per cert, pot prestar algun servei en lloc de produir articles de consum, com en el cas d'un metge, per exemple; però alguna cosa ha d'aportar a canvi de la seua manutenció i allotjament. En aquesta mesura, el deure treballar ha de ser admès; però només en aquesta mesura.

No insistiré en el fet que, en totes les societats modernes, a part de la URSS, molta gent eludeix fins i tot aquesta mínima quantitat de treball; per exemple, tots aquells que hereten diners i tots aquells que es casen per diners. No crec que el fet que es consentisca a aquests romandre ociosos siga quasi tan perjudicial com el fet que s'espere dels assalariats que treballen a l'excés o que muiren de fam.

Si l'assalariat ordinari treballara quatre hores al dia, aconseguiria per a tots i no hi hauria atur — donant per suposada certa quantitat molt moderada d'organització assenyada —. Aquesta idea escandalitza als rics perquè estan convençuts que el pobre no sabria com emprar tant temps lliure. A Amèrica del Nord, els homes solen treballar llargues hores, tot i que ja estiguen ben situats; aquests homes, naturalment, s'indignen davant la idea del temps lliure dels assalariats, excepte baix la forma de l'inflexible càstig de l'atur; en realitat, els disgusta l'oci fins i tot per als seus fills. I, la qual cosa és bastant estrany, mentre desitgen que els seus fills treballen tant que no els quede temps per a civilitzar-se, no els importa que les seues dones i les seues filles no tinguen cap treball en absolut. L'esnob admiració de la inutilitat, que en una societat aristocràtica abasta als dos sexes, queda, en una plutocràcia, limitada a les dones; no obstant açò, no la posa en situació més d'acord amb el sentit comú.

La sàvia ocupació del temps lliure — hem d'admetre-ho — és un producte de la civilització i de l'educació. Un home que ha treballat llargues hores durant tota la seua vida s'avorrirà si queda sobtadament ociós. Però, sense una quantitat considerable de temps lliure, un home es veurà privat de moltes de les millors coses. I ja no n'hi ha raó alguna perquè la major part de la gent haja de patir tal privació; només un neci ascetisme, generalment vicari, ens porta a seguir insistint a treballar en quantitats excessives, ara que ja no és necessari.

En el nou credo dominant en el govern de Rússia, encara que hi ha molt que és molt diferent del tradicional ensenyament d'Occident, hi ha algunes coses que no han canviat en absolut. L'actitud de les classes governants, i especialment d'aquelles que dirigeixen la propaganda educativa respecte del tema de la dignitat del treball, és quasi exactament la mateixa que les classes governants de tot el món han predicat sempre als anomenats pobres honrats. Laboriositat, sobrietat, bona voluntici per a treballar llargues hores a canvi de llunyans avantatges, i submissió a l'autoritat, tots aquests reapareix; i a més, l'autoritat encara representa la voluntat del Sobirà de l'Univers. Qui, no obstant açò, rep ara un nou nom: materialisme dialèctic.

La victòria del proletariat a Rússia té alguns punts en comú amb la victòria de les feministes en alguns altres països. Durant segles, els homes han admès la superior santedat de les dones, i han consolat a les dones de la seua inferioritat afirmant que la santedat és més desitjable que el poder. Al final, les feministes van decidir tenir les dues coses, ja que les precursores d'entre elles creien tot el que els homes els havien dit sobre el apetecible de la virtut, però no el que els havien dit sobre la inutilitat del poder polític. Una cosa similar ha ocorregut a Rússia pel que es refereix al treball manual. Durant segles, els rics i els seus adoladors[4] han escrit en elogi del 'treball honrat', han lloat la vida senzilla, han professat una religió que ensenya que és molt més probable que vagen al cel els pobres que els rics i, en general, han tractat de fer creure als treballadors manuals que hi ha certa especial noblesa en modificar la situació de la matèria en l'espai, tal com els homes van tractar de fer creure a les dones que obtindrien certa noblesa especial de la seua esclavitud sexual. A Rússia, tots aquests ensenyaments sobre l'excel·lència del treball manual han sigut preses de debò, amb el resultat que el treballador manual es veu més honrat que ningú. Es fan el que, en essència, són crides a la resurrecció de la fe, però no amb els antics propòsits: es fan per a assegurar els treballadors de xoc necessaris per a tasques especials. El treball manual és l'ideal que es proposa als joves, i és la base de tot ensenyament de l'ètica.

En l'actualitat, possiblement, tot açò siga per al bo. Un país gran, ple de recursos naturals, espera el desenvolupament, i ha de desenvolupar-se fent un ús molt escàs del crèdit. En tals circumstàncies, el treball dur és necessari, i cal suposar que reportarà una gran recompensa. Però què succeirà quan s'aconseguisca el punt en què tothom puga viure còmodament sense treballar llargues hores?

A Occident tenim diverses maneres de tractar aquest problema. No aspirem a la justícia econòmica; de manera que una gran proporció del producte total va a quedar a les mans d'una petita minoria de la població, molts dels quals no treballen en absolut. Per absència de tot control centralitzat de la producció, fabriquem una multitud de coses que no fan falta. Mantenim ociós un alt percentatge de la població treballadora, ja que podem passar-nos sense el seu treball fent treballar a l'excés als altres. Quan tots aquests mètodes demostren ser inadequats, començarem una guerra: manem a un cert nombre de persones a fabricar explosius d'alta potència i a un altre nombre determinat a fer-los esclatar, com si fórem xiquets que acabàrem de descobrir els focs artificials. Amb una combinació de tots aquests dispositius ens les arreglem, encara que amb dificultat, per a mantenir viva la noció que l'home mitjà ha de realitzar una gran quantitat de dur treball manual.

A Rússia, a causa d'una major justícia econòmica i al control centralitzat de la producció, el problema s'ha de resoldre de manera diferent. La solució racional seria, tan aviat com es poguera assegurar les necessitats primàries i les comoditats elementals per a tots, reduir les hores de treball gradualment, deixant que una votació popular decidira, en cada nivell, la preferència per més oci o per més béns. Però, havent ensenyat la suprema virtut del treball intens, és difícil veure com poden aspirar les autoritats a un paradís en el qual hi haja molt temps lliure i poc treball. Sembla més probable que troben contínuament nous projectes en nom dels quals la ociositat present s'haja de sacrificar a la productivitat futura. Recentment he llegit sobre un enginyós pla proposat per enginyers russos per a fer que el mar Blanco i les costes septentrionals de Sibèria es calfen, construint un dic al llarg del mar de Kara. Un projecte admirable, però capaç de posposar el benestar proletari per tota una generació, temps durant el qual la noblesa del treball seria proclamada en els camps gelats i entre les tempestes de neu de l'oceà Àrtic. Açò, si succeeix, serà el resultat de considerar la virtut del treball intens com una fi en si mateix, més que com un mitjà per a aconseguir un estat de les coses en el qual tal treball ja no fóra necessari.

El fet és que moure matèria d'un costat a un altre, encara que en certa mesura és necessari per a la nostra existència, no és, en cap concepte, un de les finalitats de la vida humana. Si ho fóra, hauríem de considerar a qualsevol bracer[6] superior a Shakespeare. Hem sigut portats a conclusions errades en aquesta qüestió per dues causes. Una és la necessitat de tenir contents als pobres, que ha impulsat als rics durant milers d'anys, a reivindicar la dignitat del treball, encara que tenint bona cura de mantenir-se indignes referent a açò. L'altra és el nou plaure del mecanisme, que ens fa delectar-nos en els canvis sorprenentment intel·ligents que podem produir en la superfície de la terra. Cap d'aqueixos motius té gran atractiu per al qual de debò treballa. Si li pregunteu quin és la que considera la millor part de la seua vida, no és probable que us responga: « M'agrada el treball físic perquè em fa sentir que estic donant compliment a la més noble de les tasques de l'home i perquè m'agrada pensar en el molt que l'home pot transformar el seu planeta. És cert que el meu cos exigeix períodes de descans, que he de passar tan bé com siga possible, però mai sóc tan feliç com quan arriba el matí i puc tornar a la labor de la qual procedeix el meu content ». Mai he sentit els treballadors dir aquestes coses.

Consideren el treball, com ha de ser considerat, un mitjà necessari per a guanyar-se el sustente, i, la felicitat que puguen gaudir, l'obtenen en les seues hores d'oci.

Es podrà dir que, mentre que una mica d'oci és agradable, els homes no sabrien com omplir els seus dies si només treballaren quatre hores de les vint-i-quatre. En la mesura en què açò és cert en el món modern, és una condemna de la nostra civilització; no haguera sigut cert en cap període anterior. Abans hi havia una capacitat per a l'alegria i els jocs que, fins a cert punt, ha sigut inhibida pel culte a l'eficiència. L'home modern pensa que tot hauria de fer-se per alguna raó determinada, i mai per si mateix. Les persones serioses, per exemple, critiquen contínuament l'hàbit d'anar al cinema, i ens diuen que indueix als joves al delicte. Però tot el treball necessari per a construir un cinema és respectable, perquè és treball i perquè produeix beneficis econòmics. La noció que les activitats desitjables són aquelles que produeixen benefici econòmic ho ha posat tot potes enlaire. El carnisser que us proveeix de carn i el forner que us proveeix de pa són mereixedors d'elogi, guanyant diners; però quan vosaltres gaudeixeu de l'aliment que ells us han subministrat, no sou més que uns frívols, si no és que mengeu tan sols per a obtenir energies per al vostre treball. En un sentit ampli, se sosté que, guanyar diners és bo mentre que gastar-ho és dolent. Tenint en compte que són dos aspectes de la mateixa transacció, açò és absurd; de la mateixa manera que podríem sostenir que les claus són bones, però que els ulls dels panys són dolents. Qualsevol que siga el mèrit que puga haver-hi en la producció de béns, ha de derivar-se enterament de l'avantatge que s'obtinga consumint-los. L'individu, en la nostra societat, treballa per un benefici, però el propòsit social del seu treball radica en el consum del que ell produeix.

Aquest divorci entre els propòsits individuals i els socials respecte a la producció és el que fa que als homes els resulte tan difícil pensar amb claredat en un món en el qual l'obtenció de beneficis és l'incentiu de la indústria. Pensem massa en la producció i massa poc en el consum. Com a conseqüència d'açò, concedim massa poca importància al gaudi i a la felicitat senzilla, i no jutgem la producció pel plaer que dóna al consumidor.

Quan propose que les hores de treball siguen reduïdes a quatre, no intente dir que tot el temps restant haja de necessàriament malgastar-se en pures frivolitats. Vull dir que quatre hores de treball al dia haurien de donar dret a un home als articles de primera necessitat i a les comoditats elementals en la vida, i que la resta del seu temps hauria de ser d'ell per a emprar-ho com creguera convenient. És una part essencial de qualsevol sistema social de tal espècie el que l'educació va a més enllà del punt que generalment aconsegueix en l'actualitat i es propose, en part, despertar aficions que capaciten a l'home per a usar amb intel·ligència el seu temps lliure. No pense especialment en la classe de coses que pogueren considerar-se pedants. Les danses camperoles han mort, excepte en remotes regions rurals, però els impulsos que van donar lloc al fet que li les conreara deuen existir encara en la naturalesa humana. Els plaers de les poblacions urbanes han portat a la majoria a ser passius: veure pel·lícules, observar partits de futbol, escoltar la ràdio, i així successivament. Açò resulta del fet que les seues energies actives es consumen només en el treball; si tingueren més temps lliure, tornarien a divertir-se amb jocs en els quals hagueren de prendre part activa.

En el passat, hi havia una reduïda classe ociosa i una més nombrosa classe treballadora. La classe ociosa gaudia d'avantatges que no es fundaven en la justícia social; açò la feia necessàriament opressiva, limitava les seues simpaties i l'obligava a inventar teories que justificaren els seus privilegis. Aquests fets disminuïen granment el seu mèrit, però, malgrat aquests inconvenients, va contribuir a quasi tot el que li diem civilització. Va conrear les arts, va descobrir les ciències, va escriure els llibres, va inventar les màquines i va refinar les relacions socials. Fins i tot l'alliberament dels oprimits ha sigut, generalment, iniciada des d'a dalt. Sense la classe ociosa, la humanitat mai haguera eixit de la barbàrie.

El sistema d'una classe ociosa hereditària sense obligacions era, no obstant açò, extraordinàriament ruïnós. No s'havia ensenyat a cap dels membres d'aquesta classe a ser laboriós, i la classe, en conjunt, no era excepcionalment intel·ligent. Aquesta classe podia produir un Darwin, però contra ell s'haurien d'assenyalar desenes de milers de gentilhomes rurals que mai van pensar en res més intel·ligent que la caça de la rabosa i el càstig dels caçadors furtius. Actualment, se suposa que les universitats proporcionen, d'una manera més sistemàtica, la qual cosa la classe ociosa proporcionava accidentalment i com un subproducte. Açò representa un gran avançament, però té certs inconvenients. La vida de les universitats és, en definitiva, tan diferent de la vida en el món, que les persones que viuen en un ambient acadèmic tendeixen a desconèixer les preocupacions i els problemes dels homes i les dones corrents; per afegiment, els seus mitjans d'expressió solen ser tals, que priven a les seues opinions de la influència que hagueren de tenir sobre el públic en general. Un altre desavantatge és que a les universitats els estudis estan organitzats, i és probable que l'home que se li ocorre alguna línia d'investigació original se senta desanimat. Les institucions acadèmiques, per tant, si bé són útils, no són guardians adequats dels interessos de la civilització en un món on tots els que queden fora dels seus murs estan massa ocupats per a atendre a propòsits no utilitaris.

En un món on ningú siga obligat a treballar més de quatre hores al dia, tota persona amb curiositat científica podrà satisfer-la, i tot pintor podrà pintar sense morir-se de fam, no importa el meravellosos que puguen ser els seus quadres. Els escriptors joves no es veuran forçats a cridar l'atenció per mitjà de sensacionals nyapers,[5] fets amb la intenció d'obtenir la independència econòmica que es necessita per a les obres monumentals, i per a les quals, quan per fi arriba l'oportunitat, hauran perdut el gust i la capacitat. Els homes que en el seu treball professional s'interessen per algun aspecte de l'economia o de l'administració, serà capaç de desenvolupar les seues idees sense el distanciament acadèmic, que sol fer aparèixer freturosos de realisme les obres dels economistes universitaris. Els metges tindran temps d'aprendre sobre els progressos de la medicina; els mestres no lluitaran desesperadament per a ensenyar per mètodes rutinaris coses que van aprendre en la seua joventut, i la falsedat de la qual pot haver sigut demostrada en l'interval.

Sobretot, hi haurà felicitat i alegria de viure, en lloc de nervis gastats, cansament i dispèpsia. El treball exigit bastarà per a fer de l'oci alguna cosa deliciós, però no per a produir esgotament, ja que els homes no estaran cansats en el seu temps lliure, no voldran només distraccions passives i insípides. És probable que almenys un u per cent dedique el temps que no li consuma el seu treball professional a tasques d'algun interès públic, i, ja que no dependrà de tals tasques per a guanyar-se la vida, la seua originalitat no es veurà destorbada i no hi haurà necessitat de conformar-se a les normes establides pels vells erudits. Però no només en aquests casos excepcionals es manifestaran els avantatges de l'oci. Els homes i les dones corrents, en tindre l'oportunitat d'una vida feliç, arribaran a ser més bondadosos i menys inoportuns, i menys inclinats a mirar als altres amb suspicàcia. L'afició a la guerra desapareixerà, en part per la raó que antecedeix i en part perquè suposa un llarg i dur treball per a tots. El bon caràcter és, de totes les qualitats morals, la que més necessita el món, i el bon caràcter és la conseqüència de la tranquil·litat i la seguretat, no d'una vida d'àrdua lluita. Els mètodes de producció moderns ens han donat la possibilitat de la pau i la seguretat per a tots; hem escollit, en lloc d'açò, l'excés de treball per a uns i la inanició per a uns altres. Fins a aquí, hem sigut tan actius com l'érem abans que hi haguera màquines; en açò, hem sigut uns necis, però no hi ha raó per a seguir sent necis per sempre.

Notes

[*] Des d'aleshores, els membres del partit comunista han heretat aquest privilegi dels guerrers i sacerdots.

Notes del traductor

  1. En anglès hi ha una expressió "The devil finds work for idle hands" que vol dir que si no treballes, el diable trobarà treball per tu.
  2. Com, per exemple, a Alacant
  3. La primera guerra mondial
  4. En el original, Russell escriu sychophant "sicofant".
  5. La paraula potboiler vol dir una obra de baixa qualitat que només serveix per pagar els despeses de l'autor en el dia a dia.

Revisió: dg set 30 00:25:50 GMT 2012